jueves, 18 de julio de 2013

De un 18 de julio de 2012



Hoy es 18 de Julio, un día que intentó cambiarnos la vida y no lo consiguió.

No, no creáis lo que parece, nunca nada es lo que parece.

Hoy hace un año mi rey moro, mi hijo Rodrigo, ingresaba en UCI, diagnosticado de Diabetes Mellitus tipo 1 autoinmune, tras un abrazo del médico que le dijo qué le pasaba y cómo solucionarlo, lloramos de impotencia y no nos duró más que un minuto.

No debería recordar las cosas malas ni las enfermedades, pero esta se lo merece.

Tal vez, porque a todos los que conocemos con diabetes, sea del tipo1 o del tipo 2, hablan de ella como un castigo divino, con caras tristes, escondiéndola, y no es eso lo que hemos aprendido este año.

En mi pueblo, esta enfermedad como excusa o no, se ha llevado por delante cargos públicos, alegrías privadas , depresiones y más de un disgusto familiar.

Eso, es lo que no hemos querido que pasara en casa.

La diabetes no puede cambiarnos la vida.

Que sepa todo el mundo qué te pasa, cómo darle solución y qué cosas tener en cuenta, cuanta más información más libre serás siempre.

Estamos orgullosos de la valentía de nuestro hijo, de cómo ha transcurrido esta singladura, a veces desesperada, a veces tranquila, a veces con tifones. Todo se da por bien pasado para llegar al puerto dónde estamos.

Hoy Rodriguet disfruta de un campamento en Santander con la Asociación Diabetes Madrid, que tanto ha hecho por él y por nosotros. Se ha quitado de encima ese miedo a los campamentos, pues sus primeros síntomas se dieron en el anterior y nadie le hacía caso.

Hoy es un gran día y no por ser el aniversario del diagnóstico, sino por ser más fuertes que esta enfermedad crónica, por tener la determinación de que nada cambiará la vida de un niño, sean cuales sean sus circunstancias.

Un gran esfuerzo del que Rodrigo ha salido vencedor, sin duda, es un rey moro, os lo dice la reina madre. 
Besos todos.

Glò.




 _________________________________________





Hui és 18 de Julio, un dia que va intentar canviar-nos la vida i no ho va aconseguir.

No, no cregueu el que pareix, mai res és el que pareix.

Hui fa un any el meu rei moro, el meu fill Rodrigo, ingressava en UCI, diagnosticat de Diabetis Mellitus tipus 1 autoimmune, després d'un abraç del metge que li va dir què li passava i com solucionar-ho, vam plorara d'impotència i no ens va durar més que un minut.

No hauria de recordar les coses roïnes ni les malalties, però esta se'l mereix.

Tal vegada, perquè a tots els que coneixem amb diabetis, siga del tipo1 o del tipus 2, parlen d'ella com un castic diví, amb cares tristes, amagant-la, i no és això el que hem aprés enguany.

En el meu poble, esta malaltia com a excusa o no, s'ha portat per davant càrrecs públics, alegries privades , depressions i més d'un disgust familiar. Això, és el que no hem volgut que passara a casa.

La diabetis no pot canviar-nos la vida.

Que sàpia tot el món què et passa, com donar-li solució i quines coses tindre en compte, com més informació més lliure seràs sempre.

Estem orgullosos de la valentia del nostre fill, de com ha transcorregut esta singladura, a vegades desesperada, a vegades tranquil·la, a vegades amb tifons. Tot es dóna per ben passat per a arribar al port on estem.

Hui Rodriguet disfruta d'un campament a Santander amb l'Associació Diabetis Madrid, que tant ha fet per ell i per nosaltres. S'ha llevat de damunt eixa por dels campaments, perquè els seus primers símptomes es van donar en l'anterior i ningú li feia cas.

Hui és un gran dia i no per ser l'aniversari del diagnòstic, sinó per ser més forts que esta malaltia crònica, per tindre la determinació de que res canviarà la vida d'un xiquet, siguen quals siguen les seues circumstàncies.

Un gran esforç del què Rodrigo ha eixit vencedor, sens dubte, és un rei moro, vos ho diu la reina mare.
Besades totes.

Glò.

No hay comentarios:

Publicar un comentario